mn. Josep Maria Rovira escriu a la revista de l'escola

La carícia d'una mare
Mn. Josep Maria Rovira

Mare de Déu de Les Alzines

Fa uns pocs dies va tenir lloc el bateig d’un nou infant. Ocasió per reunir-se la família i compartir un moment increïblement maco. La família en qüestió era força nombrosa i, per tant, la celebració va ser sonada. Una cinquantena de persones embotides en un pis d’uns cent metres quadrats... Deu persones amunt o avall, tant se val. La sensació era que no hi cabia ningú més.

Feu-vos una imatge de la situació: els entrepans, la Fanta, les llaminadures per a la mainada, nens corrent pel passadís... i trenta persones intentant mantenir una conversa, o dues, o tres alhora... Converses que es tallen, que es trenquen, que es refan... Molt soroll de fons. I crits per fer-se valer, i no perdre la paraula, perquè sempre hi ha algú que vol afegir coses al teu relat.

Enmig de tot aquest sarau, es trobava l’avi de la família —el pater familias— intentant seguir el guió d’allò que s’estava parlant. Mirava a un costat i a l’altre. Feia una pregunta, s’ajustava l’audiòfon i intentava intervenir, però era interceptat pels dinamitzadors tertulians. Per més que intentés seguir el fil del que es parlava, se li feia impossible aconseguir-ho.

El nostre avi, l’heroi de tantes històries familiars, la veu de la saviesa i font d’inspiració en tantes ocasions, va fer el següent: encongir les espatlles i fer un sospir de derrota. No podia més, no entenia res... Se’l veia superat per tots costats. Superat i tens. Disgustat també, perquè constatava un altre cop que les seves facultats anaven minvant i es veia exclòs, en aquest cas, d’una tertúlia familiar.

Llavors va tenir lloc una escena d’allò més maca i tendra. Al costat d’ell es trobava la seva dona, l’àvia. Es va adonar de seguida de la situació. Després d’uns cinquanta anys compartint matrimoni, és normal que es faci càrrec de tot. En veure el seu home abatut, li va agafar la mà, la va acariciar una mica i li va dedicar un somriure. Senzill, discret, amorós. Ni més ni menys.

L’avi, que un moment abans estava amb els músculs de la cara tensos, es va anar asserenant... I, un cop tranquil, li va tornar a la seva estimada el somriure. Ni més ni menys.

Només cal afegir que la cosa va continuar igual: converses que es tallen, que es trenquen, que es refan...

Mirant la nostra vida, podem pensar que passa una cosa semblant. Per molt que intentem controlar tot el que ens envolta, ens veiem superats en no poques ocasions pels esdeveniments. Intentem “seguir la conversa”, arribar a totes les coses, fer-nos càrrec de tot, però arriba un moment que ens sentim derrotats.

En aquestes situacions pots pensar que tenim una Mare al cel, la Verge Maria, que ens agafa la mà. Ens fa una carícia i ens somriu. Tenir aquest pensament no és de nens petits, és de persones amb vida cristiana. Sentir la protecció de la Mare ens tranquil·litza.

Segurament les dificultats seguiran: els fills que no creuen, els pares que es fan grans, incomprensions al treball, dificultats econòmiques... Cadascú té les seves coses.

Que sentis la carícia de la Mare. Llavors tindràs la serenor necessària per escometre amb optimisme les dificultats de la vida.

Per poder sentir la carícia de la Mare, cal que la tractis. Que la tinguis present a la teva vida. Que li resis cada dia, a la teva manera. Quina cosa tan bona: demanar que cuidi la família. Al final del dia, quan te’n vas a dormir, resar-li a la Mare. Perquè formes part de la família dels cristians, i quan arriba el moment diem bona nit a qui estimem.

Pàgina 5 de la revista del setembre 2025