El mossèn ens escriu... Temps per a Déu

Aquest article de mn. Josep Maria Rovira ha estat publicat a l'última revista de l'escola.

TEMPS PER A DÉU

Ens trobem en un món que viu en un constant present. En una època anterior, el verb que es conjugava era el futur. Ara no. El que realment importa és el que estic vivint en aquest moment. Per tant, tot és immediatesa.

En una escola, un dels professors més prestigiosos, davant d'un problema que no sabien resoldre, va demanar temps per poder-hi pensar amb tranquil·litat. I és que no sempre es pot donar una resposta al moment. No passa res si alguna cosa no es pot solucionar a l'instant.

La immediatesa ens ha portat a no tenir temps. I el temps és necessari per fer reposar les idees, per entendre de manera profunda els esdeveniments que passen a la nostra vida. Temps per pensar, per considerar, per posar en context, per madurar... Si no som capaços d'aquesta reflexió "temporal" és molt fàcil equivocar-nos i no encertar en les nostres decisions i judicis.

Però és que tot va molt ràpid. Massa ràpid! Ens aixequem i ja estem activats. Les feines de la casa, els fills, els esmorzars, portar-los a l'escola, el treball, quedar amb un client, quedar amb una amiga, quedar amb la mare. Pujar, baixar, anar a buscar un paquet. Els extraescolars: el futbol, l'anglès, el ballet, el patinatge, l'esquetx... Arribar a casa: dutxes, sopars, més deures...

Potser anem massa ràpid. La vida ha agafat una velocitat que ja no és la de creuer, sinó més aviat la d'una embarcació fora borda. I, si agafem aquest símil de l'embarcació, a l'anar tan ràpid és molt fàcil que anem rebotant amb les onades.

De vegades et trobes pares o mares que van superats per totes les coses que s'han de fer en una jornada. Superats i profundament esgotats. I no els pots dir que deixin de fer alguna de les feines que els esperen a la llista dels temes pendents. Perquè totes són feines importants. Bé, potser hem exagerat una mica. Potser les situacions realment estressants es donen en moments puntuals. Sigui com sigui, què s'hi pot fer?

En una ocasió, una mare explicava al Prelat de l'Obra totes les penúries per les quals havia passat durant dos dies molt intensos. Perfectament reflectia el que hem estat dient fins ara. Totes les persones allà presents pensaven que l'animaria, que es compadiria d'ella, o alguna cosa per l'estil. En canvi li va preguntar si tenia temps per resar. En veure la cara de pòquer que posava, li va explicar que un cristià necessita l'oració per no quedar submergit per tota l'activitat frenètica de la vida. Ho hem dit uns paràgrafs més amunt: temps per pensar, per madurar... Temps per compartir amb Déu.

Potser no tinguis una hora per anar a una capella o església, d'acord! Però sempre pots tenir cinc minuts per compartir amb Déu. Per a una persona cristiana això hauria de ser la cosa més normal del món. Una mare parla amb Déu dels seus fills. És com una necessitat! I pot fer-ho pel carrer, o mentre va amb cotxe. Segur que pots treure cinc minuts per seure a la sala d'estar, tancar els ulls i pensar en Déu i en els teus, i demanar consell, i pensar, i donar gràcies, i...

L'oració té una força increïble. Ens dona pau, optimisme, alegria, esperança. Compartir amb Déu dona un caire transcendent a tota la nostra vida. Ens portarà doncs, a voler fer les coses millor, a aportar més amor.

Tot és començar. Com s'aprèn a patinar? Doncs, patinant. Com s'aprèn a parlar i a compartir experiències amb Déu? Pots començar amb coses senzilles: resar a la nit, per donar gràcies. Quan marxis de casa, encomana't a la Mare de Déu... I a poc a poc, Déu anirà entrant a la teva vida.