En l'homilia de la festa de Sant Narcís d'aquest any, el bisbe de Girona fra
Octavi va dir-nos que només des de la humilitat, la comunió i la caritat es
pot ser testimoni fidel de Crist. Sant Narcís, com a màrtir i protector, és un
referent que encoratja a viure la fe amb esperança i compromís.
«Us heu fet el meu protector i el meu ajut.» (Sir 51,2)
«Ens trobem en el dia d’aquesta solemnitat en honor de tan gran confessor de
Crist i apòstol nostre, el màrtir sant Narcís, donem gràcies i lloances al
Creador», predicava l’abat Oliba, fundador del monestir de Montserrat, ara
fa tot just mil anys. I passats deu segles d’aquelles paraules de l’abat i
bisbe Oliba, sant Narcís i el seu testimoniatge de fe segueixen ben presents
entre nosaltres.
El temps de Déu no és el nostre, i com escrivia l’apòstol sant Pere: «per al
Senyor, un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia.» (2Pe 3,8). Per això
l’actualitat del testimoni de sant Narcís ens és avui per a nosaltres, com
ho ha estat per tantes generacions abans, un exemple de com viure la fe, una
fe confiada, una fe recolzada en tot moment en aquell qui era per sant
Narcís, i és per a nosaltres, també avui, protector i ajut.
Sense aquest ajut, que anomenem gràcia, sense aquesta protecció, que
anomenem confiança, de res no valdrien els nostres esforços, perquè el
nostre camí, confiant tan sols en les nostres pròpies forces, condicionades
per les nostres febleses tant físiques com morals, com diria sant Benet,
(Cf. RB 72,5) ens portaria a un viatge incert i qui sap si dirigit cap al no
res.
Aquesta confiança en Déu és la primera de les característiques dels sants i,
sobretot, dels màrtirs. Els sants són aquells que confien d’una manera
intensa en Déu, el saben al seu costat, el saben a prop seu i per això, quan
arriba el moment de la defallença, que també arriba als sants com a tothom,
estan certs que superaran la prova i seguiran camí cap al Regne amb
renovades forces.
Aquesta confiança és encara més radical en els màrtirs, perquè per a ells
mantenir-se ferms en la fe té el preu de la pròpia vida, d’una vida que
estimen perquè és regal de Déu, però una vida que saben limitada, finita i
que viuen com una porta cap a aquella altra vida que és plenitud.
Aquesta confiança no els fa pas uns insensats menyspreadors del que aquí
tenen i han rebut, sinó uns esperançats en què una cosa porta a l’altra i
que la fe viscuda ara i aquí, amb un sentit encara no del tot ple, porta amb
seguretat a la plenitud total d’aquella que és la vida prop de Déu en la
companyia dels qui Ell s’ha escollit.
Als màrtirs sempre hi ha qui espera devorar-los, sempre hi ha qui els vol la
mort, però més enllà de l’entranya més fonda del país dels morts, de la qual
ens parla Jesús fill de Sira, més enllà de les acusacions sortides de
llavis, mentiders i de llengües impostores, hi ha la realitat de qui
allibera els qui esperen en Ell.
L’esperança marca la vida dels màrtirs, marca la seva mort i els salva de la
mort definitiva. Ens ho deia el papa Francesc, de grata memòria, en iniciar
aquest any sant: «El testimoni més convincent d’aquesta esperança ens
l’ofereixen els màrtirs, que, ferms en la fe en Crist ressuscitat, van saber
renunciar a la vida terrena per tal de no trair el seu Senyor.» (Spes non
confundit, 20).
El primer missatge que ens donen els màrtirs és, doncs, el de l’esperança.
Una esperança que ens conviden a viure també a nosaltres i de la qual hem de
ser transmissors. Tots estem cridats a evangelitzar, a proclamar la Bona
Nova, i això es concreta en ser missatgers d’esperança.
Ens cal «posar atenció a tot allò bo que hi ha en el món per a no caure en
la temptació de considerar-nos superats pel mal i la violència. En aquest
sentit, els signes dels temps, que contenen l’anhel del cor humà, necessitat
de la presència salvífica de Déu, requereixen ser transformats en signes
d’esperança.» (Spes non confundit, 7).
«He cercat al Senyor i Ell m’ha respost.» (Sl 34,5)
Els màrtirs són els grans cercadors de Déu, fins a les últimes
conseqüències, cercadors sense defallir davant dels molts perills, davant
dels llaços dels qui esperen fer-los caure i busquen motivar el seu
abandonament. Quan cerquem a Déu, Ell ja ens ha trobat primer, sols espera
un gest per part nostra per sortir al nostre encontre. Déu sempre ens
espera, és pacient i no defalleix en aquesta seva espera.
Nosaltres el cerquem a vegades de manera conscient, a vegades de manera
inconscient, perquè tot home i tota dona té una dimensió espiritual, es
pregunta el per què davant dels grans interrogants que ens planteja la vida.
El món té set de Déu, i també ens incumbeix a nosaltres, creients, apropar
Déu als nostres germans i germanes. Als allunyats, als qui no el coneixen,
als qui passen per una crisi espiritual. Tots nosaltres som evangelitzadors,
des de la nostra pròpia feblesa, des del carisma concret amb què vivim la
nostra fe.
L’Església, essent una, acull diverses sensibilitats, però ens uneix en la
cerca de Déu. Pau deia «hi ha desavinences entre vosaltres. Vull dir que uns
afirmen: «Jo soc de Pau»; altres: «Doncs jo, d'Apol·ló»; altres: «Jo, de
Cefes»; altres: «Jo, de Crist.» És que el Crist està dividit?» (1Co
1,11-13). Avui potser diríem: «Jo soc de Francesc»; altres «jo soc de
Benet»; altres «jo soc del Vaticà II» o d’altres «jo soc de Trento». Tots
som de Crist i el testimoni, el record dels màrtirs, ens empeny a la unitat,
a la comunió, a la sinodalitat.
En paraules de sant Pau: «Què us fa pensar que sou superiors als altres? Què
teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho
tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7).
On hi ha divisió no hi pot haver evangelització, perquè la fe es viu en
comunió. L’Església, hereva de Crist, imatge de Crist a la terra, recull al
llarg dels segles una rica tradició que, pas a pas, segle a segle, ha anat
configurant una realitat que continuant essent sempre la mateixa, respon en
cada moment als signes dels temps, als neguits de cada generació, però
sempre fidel a Crist.
Ens cal viure la fe en comunió, davant d’un món cada cop més capitalitzat
per extremismes que cerquen la confrontació abans que cap intent de consens,
un concepte, una idea, una paraula que a força de ser menystinguda ha acabat
per ser menyspreada.
El respecte per l’altre neix del mateix Déu; som fets iguals per voluntat de
Déu i en Crist hem estat fets germans amb Ell i per Ell fills del Pare. Si
això és així, i així ho creiem, com podem considerar-nos els uns per damunt
dels altres? Com podem definir-nos com a purs tractant a d’altres d’impurs?
Recordem la paràbola que escoltàvem, aquest darrer diumenge, d’un fariseu
satisfet i un publicà avergonyit; l’un tornà a casa justificat, l’altre no.
En paraules del papa Lleó XIV: «Jesús ens dona un missatge poderós: no és
ostentant els nostres mèrits com ens salvem, ni ocultant els nostres errors,
sinó presentant-nos honestament, tal com som, davant Déu, davant nosaltres
mateixos i davant els altres, demanant perdó i confiant en la gràcia del
Senyor.» (26 d’octubre de 2025).
Tan sols amb humilitat i honestedat serem creïbles als ulls dels nostres
conciutadans. Des de la fe, com a Església, tot i els nostres errors, tot i
les nostres mancances, tenim quelcom a dir al nostre món i el que li hem de
dir és fonamentalment que hi ha lloc per l’esperança; per això nosaltres, en
la nostra pobresa, estem cridats a ser «corresponsables per tal que, per la
multiplicitat de signes d’esperança, testimoniem la presència de Déu en el
món.» (Spes non confundit, 17).
Sols podrem ser testimonis de Crist des de la comunió, vivint la nostra fe
amb humilitat i amb honradesa de cor. En paraules del papa Benet XVI: «Déu
no ens imposa un sentiment que no puguem suscitar en nosaltres mateixos. Ell
ens estima i ens fa veure i experimentar el seu amor, i d'aquest «abans» de
Déu pot néixer també en nosaltres l'amor com a resposta.» (Deus caritas est,
17).
«No hi ha ningú que estimi el Pare sense estimar els fills que han nascut
d’Ell.» (1Jn 5,1)
Escriu el papa Lleó XIV en la seva primera Exhortació Apostòlica que ha de
ser: «a través nostre, - que - Déu també proveeixi als germans més febles
d’allò que necessiten» (Dilexi te, 53). Certament «Si algú afirmava: «Jo
estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui
no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.» (1Jn
4,20). La fe sense l’obra de l’amor és morta, no és fe. L’amor a Déu ha
d’anar intrínsecament unit a l’amor als germans. «La caritat és una força
que canvia la realitat, una autèntica potència històrica de canvi. És la
font a què ha de fer referència tot compromís» (Dilexi te, 91).
El germà i la germana no són un rostre anònim, perquè per a nosaltres Déu no
és una idea. Déu es va fer home mitjançant el misteri de l’encarnació, es va
fer carn, es va fer un com nosaltres i com nosaltres va viure i va morir, va
compartir totes les nostres limitacions, dolors, neguits i angoixes.
«No és suficient limitar-se a enunciar de manera general la doctrina de
l’encarnació de Déu; per endinsar-se de debò en aquest misteri, en canvi,
cal especificar que el Senyor es fa carn, carn que té gana, que té set, que
està malalta, empresonada.» (Dilexi te, 110).
Déu és darrere de cada rostre que sofreix; als qui més els cal el nostre
amor són imatge viva de Crist. Si preguntem: «Senyor, quan et vam veure
afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam
assistir?» (Mt 25,44), sabem ben bé la resposta: «Us ho asseguro: tot allò
que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.» (Mt
25,45).
I si preguntem, com aquell mestre de la llei, «qui són els altres que haig
d'estimar?» (Lc 10,29) el papa Francesc ens ho concreta: els privats de
llibertat, els malalts, els migrants, els ancians, els pobres. Ho sabem prou
bé, com ho sabien els màrtirs, com ho sabia sant Narcís.
Els sants són aquells a qui no els cal concretar a qui s’han de dirigir, ho
saben ben bé i fan de la seva vida una opció pels febles, pels necessitats
d’ajuda, certament, però sobretot pels necessitats d’amor.
El nostre món és sovint individualista, es basa en la lloa al poderós,
mentre ho és, i el menyspreu al desvalgut, en qualsevol circumstància i
moment. És la teoria del “descarte”, com l’anomenava el papa Francesc,
Ens ho ha dit sant Joan, no hi ha cap mena de dubte, estimar Déu vol dir
guardar els seus manaments i aquests es concreten en dos: estimar Déu amb
totes les nostres forces i estimar els altres com a nosaltres mateixos.
Aquest amor generós, que no fa accepció de persones, cal practicar-lo, no
ens podem quedar amb un enunciat teòric de l’amor, que en si mateix no és
amor.
En paraules del papa Lleó XIV: «No és possible oblidar els pobres si no
volem sortir fora del corrent viu de l’Església que brolla de l’Evangeli i
fecunda tot moment històric.» (Dilexi te, 15).
El testimoni dels màrtirs és el d’aquells que van estimar més a Déu que la
seva pròpia vida, la d’aquells màrtirs que són les nostres arrels en la fe,
com sant Narcís i sant Feliu, i la de tots els altres màrtirs que encara
avui arreu del món perden la seva vida al servei dels altres i per fidelitat
a la fe, i el seu exemple ens esperona a ser testimonis d’amor per tal que
«la llum de l’esperança cristiana pugui arribar a totes les persones, com a
missatge de l’amor de Déu adreçat a tothom! I que l’Església pugui ser
testimoni fidel d’aquest anunci arreu del món!» (Spes non confundit, 6).
«El servent no és més que l’amo.» (Jn 15,20)
Sant Narcís i tots els altres màrtirs foren homes i dones al servei de la
fe, al servei de l’Església, al servei dels altres; en cap moment es van
creure més que Crist, sinó simples servidors seus. Uns servidors entregats
fins al límit.
Què hauria estat de l’Església si ells haguessin claudicat davant les
amenaces? Com hauria arribat a nosaltres el missatge de Crist si ells
haguessin posat per endavant el seu propi voler al voler de Déu?
Els màrtirs no cerquen notorietat, el seu esperit de servei no els fa cercar
el martiri; ells són cercadors de Déu i servidors de la comunitat, i si al
pas els surt la mort la prefereixen a la renúncia.
En una societat com la nostra, a la qual la paraula compromís no sempre
agrada, el seu exemple ens encoratja.
Els sants, els màrtirs com sant Narcís, són aquells qui ens han deixat
petjada, com aquella petjada amb què sant Narcís va voler burlar els seus
perseguidors fent-los pensar que havia fugit quan vertaderament restava per
seguir amb la seva tasca evangelitzadora.
A vegades el servei dels màrtirs demana també de certa dosi d’astúcia per
tal de perseverar en la seva missió i poder-la seguir mentre Déu ho permeti.
En ells juguen dues virtuts que el papa Francesc glosava molt: la paciència
i la perseverança.
En ells s’uneixen el testimoni de vida, l’atenció als necessitats i el
martiri. (Cf. Dilexi te, 37). Una atenció que va més enllà del seu martiri,
perquè sant Narcís, essent per a nosaltres un referent en la fe, una de les
columnes de la nostra Església de Girona, continua essent també un nostre
protector.
Ens protegeix com ho va fer aquell any 1285 quan en veure profanat el seu
sepulcre eixams de mosques atacaren els cavalls dels invasors fins a fer-los
fugir. Un gest simple com aquell que vol mostrar a través de la simplicitat
la majestat de Déu.
També avui demanem a sant Narcís la seva protecció quan són altres els
invasors: la insolidaritat, la insensibilització, la manca de coherència
entre paraules i fets, àdhuc dins de la mateixa Església. Li demanem la seva
intercessió mentre perviuen els mateixos enemics que ell va combatre, com la
guerra, la fam i la manca d’una vida digna.
Tant de bo nosaltres poguéssim ser com aquelles mosques que un llunyà segle
XIII van aconseguir fer fugir l’enemic. Una a una no eren res, tan sols una
no hauria causat pas cap estrall, però totes juntes i acomplint una mateixa
missió van acabar per triomfar; perquè de la humilitat i de la comunió neix
la vertadera força. També nosaltres un de sol res no som, però units som
l’Església de Crist. Una «Església – que - no imposa, sinó que proposa
lliurement la fe catòlica, sabent bé que la conversió és el fruit misteriós
de l'acció de l'Esperit Sant. La fe és do i obra de Déu.» (Benet XVI, 2
d’octubre de 2008).
Aquesta proposició a la que no hem de renunciar mai, com no hi renuncià sant
Narcís fins a costar-li la vida, ha de ser pacient, perseverant, humil i
alhora no exempta d’enginy.
Sempre diligents en la caritat i perseverants en l’esperança; una caritat i
una perseverança de la qual sant Narcís ens és exemple.
Que ell, un dels nostres més lleials puntals, ens protegeixi i ens acompanyi
avui i sempre.
|
|
La Basílica de Sant Feliu de Girona en la Missa de Sant Narcís del
2025 Foto: Àngel Almazan a la web del Bisbat de Girona |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada