Article del mossèn a la revista de setembre del 2026

Alçar la mirada per sortir de les nostres petiteses

Una de les idees més repetides durant la seva visita va ser la necessitat d'alçar la mirada

Encara tenim recent la visita del sant pare a Madrid, Barcelona i Canàries. Li estem immensament agraïts. Cadascú de nosaltres ho haurà viscut a la seva manera, i segur que ens farà pensar sobre la nostra vida de cara a Déu i als altres. Ha parlat molt i a moltes persones diferents. Des de polítics fins a nens, passant per presoners, joves, malalts i gent que es dedica de manera directa al voluntariat i ajuda els més necessitats. Ha estat també amb els monjos de Montserrat. Podem dir que ha actuat com un veritable pare que es preocupa dels seus fills, de tots els seus fills.

Són moltes les imatges que queden als nostres cors. Moltes frases, molts gestos... De l'escola van sortir dos autobusos per anar a la vigília de pregària a Montjuïc. Van tornar contentes, il·lusionades i esperançades. Veure de prop el sant pare reconforta i ens fa estar orgullosos de la nostra fe.

Una de les idees més repetides durant la seva visita va ser la necessitat d'alçar la mirada. No es tracta només de mirar cap amunt físicament, sinó de sortir de la presó de les nostres preocupacions immediates, dels nostres interessos particulars i de les nostres pors. El lema mateix de la visita provenia de les paraules de Jesús.

El sant pare va insistir que moltes vegades vivim tancats en allò que és immediat, en allò que pesa o desanima, i que necessitem aixecar els ulls per descobrir una realitat més gran que nosaltres mateixos. Alçar la mirada significa deixar de contemplar-nos constantment a nosaltres mateixos. Significa no quedar atrapats en les nostres ferides, els nostres problemes o les nostres ambicions. Quan només mirem cap a nosaltres, el món s'encongeix. Quan mirem cap a Déu i cap als altres, el cor s'eixampla.

En un dels missatges centrals de la visita, el papa advertia que la societat corre el risc de quedar atrapada en la polarització i en els enfrontaments estèrils. Per això va demanar una cultura de l'encontre, capaç d'anar més enllà de les diferències i buscar allò que uneix. També va recordar que: "No poques vegades la riquesa ens torna cecs", i afegia que l'orgull i l'egoisme poden impedir-nos escoltar i compadir-nos dels altres.

Aquest és, en el fons, el gran obstacle per al cristià: les petiteses del cor. La preocupació excessiva per nosaltres mateixos, la recerca constant del nostre benefici, la incapacitat de veure el sofriment dels altres.

Per això, alçar la mirada és també veure el migrant, el pobre, el qui està sol, el qui pateix. És descobrir que Déu treballa més enllà dels límits del nostre petit món.

El sant pare va descriure la fe autèntica com una espiritualitat amb "els ulls oberts", una fe que no fuig de la realitat sinó que s'hi endinsa per transformar-la.

Potser aquesta és la gran invitació que ens deixa: no viure mirant a terra, no viure pendents només de nosaltres mateixos, sinó aixecar els ulls cap a Crist. Perquè, quan la mirada s'eleva, el cor també s'eleva, i quan el cor s'eleva, les nostres petiteses perden força i descobrim la grandesa del projecte de Déu.